Posant rumb cap a Puno des d'Arequipa... Deixem la segona ciutat més gran del Perú per traslladar-nos a la ciutat peruana més gran que toca junt amb el Llac Titicaca, Puno. Fem el trajecte amb la companyia Julsa, per 15 soles (uns 4 €). Triguem cap a 6 hores per recórrer uns 300 kms per la carretera interoceànica, parant a la capital comercial de la regió, Juliaca. Una ciutat pel que veiem des del bus, horrible estèticament, caòtica de carrers i gent, i pel que ens van explicar força insegura, sobretot per la nit...
Bé, arribem per la nit i just baixar del bus i entrar a la terminal, una dona ens avaçalla, perquè anem al seu alberg. Després d'intentar escapolir-nos i mirar si ens resultava factible el que ens oferia, descartant els 2 albergs que teníem assenyalats, acceptem proposant-li que pel preu ens inclogui l'esmorzar, fet! per 15 soles dormir i esmorzar, i ens paga el taxi fins l'alberg; ens comenta que surt a la Lonely Planet, almenys és una garantia mínima, jaja!!
L'alberg (ara no recordo el nom, però està al C/ Vilque de Puno, uns carrers més amunt de la Catedral) el porta una parella, la dona de la terminal de busos, la Norma i el seu marit, en Ricardo, un paio molt amable per tal d'ajudar-te en el que calgui, arqueòleg de professió.
L'endemà al matí, esmorzar aviat, i a pillar l'embarcació que ens durà pel Llac Titicaca (mapa). L'horari de sortida de les embarcacions és aviat, crec recordar que et recomanen arribar a les 7:40h. perquè més o menys a les 8h (bueno, els peruans s'ho agafen tot en calma...) s'hauria de marxar del port. Hi ha com 4 oficines de venda de tickets, depèn del recorregut i la destinació que vulguis fer. Nosaltres teníem clar, que volíem ajudar a la gent de les illes, i ens vam informar de quina illa era més agradable de visitar per diferents raons. Pel que vam llegir/ informar, l'Illa d'Amantani era el nostre destí. La pròpia gent de l'Illa és gestiona el transport cap allà; el cost de l'embarcació va ser de 25 soles per persona (6,6 €) + les taxes que t'apliquen al port de 5 soles per barba (1,3 €), total que per uns 8 € vas de Puno a Amantaní i l'endemà et porten pel matí a l'Illa Taquille per retornar per la tarda a Puno.
Primerament et porten a veure les petites Illes Uros (1 horeta de trajecte), molt properes a Puno, que estan construïdes de joncs, anomenats "Totoras", que són també del que fan les seves embarcacions, el terra de l'illot, les cabanyes. Tot i saber que seria una mica com un "PortAventura", en el sentit que és una atracció per entebenar i destinada als turistes explicant ràpidament com viuen les famílies, per seguidament vendre't tot de productes que diuen que fan ells mateix@s, això últim molt qüestionable... Bé de totes maneres, va ser divertit veure una mica tot aquest circ/espectacle. A nosaltres per sort, ens va tocar un illot de joncs força bonic, estèticament parlant sobre la decoració que hi tenien.
Després de visitar un Illot dels Uros, on vam estar-hi uns 40 minuts + o -, continuem el trajecte cap a l'Illa d'Amantani (segons diuen, menys turística que la de Taquille), amb unes 3,5 hores i arribarem. El Llac Titicaca (molt bon blog ruta pel Llac Titicaca) és frontera, entre la part peruana i la boliviana.
Arribem a l'Illa d'Amantani (mapa), on a la mateixa embarcació ens diuen que no cal que ens preocupem, que al baixar al port ens vindrà a recollir una persona que ens portarà a la casa on passarem la nit i conviurem amb la família que ens hagi tocat (sorpresa). Tenen com un sistema de rotació en les diferents comunitats/veïnatges que viuen al l'illa, i no saps mai amb quina família t'haurà tocat. A nosaltres per sort, sols de posar els peus a l'illa (a "El Pueblo"), ens ve a recollir una nena petita , la Mery i ens acompanya a les primeres cases a tocar del port. Entra, crida a la família i fot el camp. Resulta ser una parenta de la família amb la que estarem.
Ens rep la Bethy, una noia de 28 anys, casada amb l'Arturo (que l'endemà ens portarà amb l'embarcació cap a Taquille...) i mare de 3 crios: la RosyMiriam (9), en Jose Armando (8) i en Roy "Chico" (6). Descansem una estona, i anem a inspeccionar la zona, abans de dinar. Tornem i la Bethy ha preparat sopa de quinoa amb verdures i unes patates bullides amb un formatge típic de Puno i tomàquet. Tot molt bo. Realment mirant com viuen i la cuina que tenia la noia, al·lucines que puguin viure com viuen. Les condicions em recordaven aquí la gent que vivia a pagès als anys posteriors a la guerra civil. A la casa no tenien llum, i la cuina era molt precària, però amb lo que ingressen del turisme i un petit negoci de queviures i altres sobrevivien. També, cada família sol fer artesania, que de manera molta astuta et venen després de dinar. Crec recordar, que et costava per dia 30 soles per persona que pagaves directament a la família, el dia que marxaves. I entra tot, dormir i els àpats que facis.
Ens tombem a fer la migdiada i quedem amb la RosyMiriam que anirem a veure per la tarda, abans no se'ns faci fosc, el "Pachatata" (Pare Terra) un turó a dalt de tot de l'illa, on es pot observar gran part de la mateixa, on veus la resta de poblets/comunitats i que per ells és un lloc sagrat, per fer rituals. Pel camí, t'entren nens tocant "La cruz del Cóndor" per llavors demanar-te una propina, i costa treure-se'ls de sobre, saben que som "gringos", ja,ja!! Pujada amunt des d'abaix al port fins a dalt del "Pachatata". La veritat costa un munt pujar, sobretot la primera mitja horeta. El Llac Titicaca està a molta altura i costa respirar, i és nota el cansament a primeres de canvi. Deixant el poblet i enfilant cap al "Pachatata" tot de dones i mainada amb paradetes artesanals, et venen roba i souvenirs a dojo, competència màxima. A dalt unes boniques vistes, amb forces turistes, com no. Hi ha un altre mirador, caminant més estona que és un altre lloc on també hi fan rituals, que és el "Pachamama" (Mare Terra). Aquest queda més lluny d'on som i no ens dóna temps d'arribar-hi. Veiem una bonica posta de sol, que s'amaga darrera del Titicaca per la part que mira a Puno.
Baixem ja de fosc, imprescindible, no endescuidar-se unes lots o uns frontals pel cap. Arribem a casa la Bethy, i al cap d'una estona ens ha preparat el sopar amb el que té, així de simple. Al viure en una illa, han de cuinar amb el que tenen (de tant en quant arriben coses que van a buscar o porten de Puno) o conreen. Sèmola amb verdures i arròs blanc amb més verdures i patates rollo estofat, condimentat amb julivert. Boníssim. De postres una infusió d'una planta aromàtica tipus poliol o semblant, d'una planta que els hi neix arran del camí que hem fet cap al "Pachatata".
Decidim sortir per la nit, hem vist que hi havia algun bar i semblava que feien una petita festa a la plaça major del poblet quan hem baixat. Arribem, i ja no hi ha res, tot fosc, la gent s'ha desintegrat¿?!! anem caminant i sentim com música, arribem a una espècia de local, que és el lloc on hem llegit, moltes famílies, si contractes a través d'agència, et porten, et disfressen amb les típiques vestimentes de l'Illa, et toquen música tipus folklòrica andina i a veure i ballar. Tot massa previsible i turístic. El que m'estranya més, és que el grup són mainada que toquen uns temes i després passen la mà per cobrar. Lleig, ja els podrien pagar els que monten el tinglado aquest. Les birres van cares, però això era d'esperar. observem, riem, comentem i ens hi estem una estona, just per fer unes birrotes i baixar a sobar-la.
L'endemà al matí, ajudem a la Bethy a fer l'esmorzar, el seu home ens ha deixat fets uns pans de farina i toca acomiadar-se dels nens que se'n van a l'escola del poblet. La Bethy ens acompanya fins al port. Ha estat una bona experiència conviure i veure com viuen.
Emprenem rumb cap a l'Illa de Taquille (mapa). Tardarem una horeta, l'embarcació va lenta. Ah, evidentment quan arribeu a Taquille, us faran pagar per entrar a l'Illa, és veu que cada illa té les seves normes i tal, i com que nosaltres anàvem a Amantani... bé, ens volen cobrar 5 soles cada un, al final trèiem el passe per 10 soles els 4.
L'illa de Taquile no té res d'especial en concret i és més petita que la d'Amantani. Fem una espècie de camí de ronda, ja que ens ha deixat en una punta de l'illa i l'embarcació sortirà de l'altre punta en 2 hores o així. Però bé, pel que veiem hi ha temps de sobres. Una caminada vorejant l'illa i veient paisatges, per arribar al centre del poble, a la plaça major, on hi ha l'ajuntament, botiguetes i un local gran on venen artesania típica d'allà. Tot més car que Amantani, perquè Taquille, és la típica destinació del turisme acomodat. De fet, aquí si que hi ha restaurants per menjar.
L'única diferència que veiem respecte a l'illa d'Amantani, és que a la de Taquille, tant homes com dones van vestits típicament amb els tratges i vestits de l'illa. Tot i que són molt "sosos" i més tancats que l'illa veïna. Amb unes hores veus lo que hi ha, no hi ha més...
Baixem a baix al port i toca tornar cap a Puno. Ens esperen unes horetes encara.
Arribem i pillem unes moto-taxis per 2 soles cap a l'alberg d'en Ricardo i la Norma. Ens deixen quasi al centre i acabem de caminar fins l'alberg. Falta poc perquè se'ns faci fosc, però volem aprofitar, per pujar a un mirador que hi ha (foto del final de tot) per veure unes magnífiques vistes de Puno i del Llac Titicaca. El mirador és diu "Kuntur Wasi"(foto). Ens han dit que està en un lloc perillós, habitual d'atracaments als turistes, sobretot no anar-hi sol. Provem sort! Collons, quines escales que hi pugen. Traiem el fetge per la boca, però a poc a poc, ens anem acostumant altre cop a l'altura de Puno. Just quasi a dalt, veiem que baixa un policia, es veu que fan ronda per controlar la seguretat al mirador. Ens comenta que ens acompanya fins dalt a canvi d'alguna propina. Aquí molts és treuen un sobresou fent aquestes coses amb el turisme...
Arribem a dalt i resulta que no hi ha absolutament ningú, pugem a la torreta que hi ha amb un còndor d'estàtua, i podem contemplar unes vistes guapes, guapes. Comença a fosquejar i podem veure tot Puno il·luminat amb el llac de fons. Bonic contrast. Unes instantànees, i baixem, que hi ha gana. Paguem la propina al poli, cap a l'alberg a fotre'ns una bona dutxa i a baixar a sopar i ha sortir de festa una mica. Trobem un bar, que és diu "Positive" (el cartell posa Rock & Reggae), el porten uns xavals joves. No havia vist mai una carta tant extensa de cocktails, uf, un per cada dia de l'any, xd!! Punxen música amb un portàtil i acabem demanant'els-hi per punxar temes que ens molen. Dia complert!!
L'endemà, aprofitem per fer alguna excursió pels voltants de Puno, ja que la ciutat en sí, tampoc té gaires atractius a simple vista. Preguntem a en Ricardo, l'arqueòleg i ens recomana dos llocs menys turístics. Provarem, total, no hi perdem res, i almenys no veurem tant de turista...
Anem a pillar unes "combis" en un barri direcció Cutimbo. 2 soles i 20 kms per arribar-hi...
Ens deixen al mig de la carretera, en una zona amb 4 cases, i al capdamunt d'un turó, hi ha les "Chullpas", una espècie de torres funeràries i vam observar també unes pintures que més que rupestres, sincerament, semblaven fetes per un nen de 4 anys amb dacs, jaja!! Ah, no us ho perdeu, no hi ha entrada ni res, i ens surt un vigilant i ens diu que hem de pagar per pujar allà dalt i veure-les. Indignant pel que són, us ho dic. Nosaltres ferrucus que no volem pagar el preu que ens diu. Al final, regatajant, ens cobra 8 soles pels 4. El lloc no mata, però té unes bones vistes. No sembla que estiguis al Perú, sinó més aviat en algun paisatge d'Arizona o així.
Tornem a la carretera i tenim sort d'enganxar una "combi" que passa al mateix temps que arribem. Anem a tope de gent, i al sostre de la furgoneta, portem tres "llamas", xd!!
Arribem altre cop a Puno, fem un menjar pel barri on ens deixa la "combi" i descansem, per ben dinat agafar una altre "combi" direcció a Chucuito, on haviem de veure uns "falos" (foto) en un recinte, però era un "enganyatontos"(notícia), pagar per veure una "xuminada", en serio. Hem voltat pel poblet, així molt rústic i amb quatre cases interessants. Hem baixat a tocar del Llac Titicaca, on hem vist bàsicament aus: flamencs i ànecs.
Volta a Puno, després de desesperar-nos una mica en veure que totes les "combis" anaven plenes i no paraven en prou feines per pujar-nos als 4. Finalment, pugem a un autobús de línia, ple a rebentar, també.
Arribem a Puno, anem a matar el temps en un bar jugant a cartes, i llavors a buscar les motxilles a l'alberg i pillar un taxi per anar a la terminal i fer nit al bus que ens portarà cap a Cusco. Agafem la companyia Huayrur Tours, que ens recomanen a l'alberg. Ens costa 20 soles i els bus és força còmode en comparació a altres, sobretot pel que fa a seients. Toca dormir-la i despertar-nos a Cusco (webs).
Pròxim Capítol a Cusco: la ciutat imperial dels inques.
Salut!
Sr. Crustaci
Arribem a l'Illa d'Amantani (mapa), on a la mateixa embarcació ens diuen que no cal que ens preocupem, que al baixar al port ens vindrà a recollir una persona que ens portarà a la casa on passarem la nit i conviurem amb la família que ens hagi tocat (sorpresa). Tenen com un sistema de rotació en les diferents comunitats/veïnatges que viuen al l'illa, i no saps mai amb quina família t'haurà tocat. A nosaltres per sort, sols de posar els peus a l'illa (a "El Pueblo"), ens ve a recollir una nena petita , la Mery i ens acompanya a les primeres cases a tocar del port. Entra, crida a la família i fot el camp. Resulta ser una parenta de la família amb la que estarem.
Ens rep la Bethy, una noia de 28 anys, casada amb l'Arturo (que l'endemà ens portarà amb l'embarcació cap a Taquille...) i mare de 3 crios: la RosyMiriam (9), en Jose Armando (8) i en Roy "Chico" (6). Descansem una estona, i anem a inspeccionar la zona, abans de dinar. Tornem i la Bethy ha preparat sopa de quinoa amb verdures i unes patates bullides amb un formatge típic de Puno i tomàquet. Tot molt bo. Realment mirant com viuen i la cuina que tenia la noia, al·lucines que puguin viure com viuen. Les condicions em recordaven aquí la gent que vivia a pagès als anys posteriors a la guerra civil. A la casa no tenien llum, i la cuina era molt precària, però amb lo que ingressen del turisme i un petit negoci de queviures i altres sobrevivien. També, cada família sol fer artesania, que de manera molta astuta et venen després de dinar. Crec recordar, que et costava per dia 30 soles per persona que pagaves directament a la família, el dia que marxaves. I entra tot, dormir i els àpats que facis.
Ens tombem a fer la migdiada i quedem amb la RosyMiriam que anirem a veure per la tarda, abans no se'ns faci fosc, el "Pachatata" (Pare Terra) un turó a dalt de tot de l'illa, on es pot observar gran part de la mateixa, on veus la resta de poblets/comunitats i que per ells és un lloc sagrat, per fer rituals. Pel camí, t'entren nens tocant "La cruz del Cóndor" per llavors demanar-te una propina, i costa treure-se'ls de sobre, saben que som "gringos", ja,ja!! Pujada amunt des d'abaix al port fins a dalt del "Pachatata". La veritat costa un munt pujar, sobretot la primera mitja horeta. El Llac Titicaca està a molta altura i costa respirar, i és nota el cansament a primeres de canvi. Deixant el poblet i enfilant cap al "Pachatata" tot de dones i mainada amb paradetes artesanals, et venen roba i souvenirs a dojo, competència màxima. A dalt unes boniques vistes, amb forces turistes, com no. Hi ha un altre mirador, caminant més estona que és un altre lloc on també hi fan rituals, que és el "Pachamama" (Mare Terra). Aquest queda més lluny d'on som i no ens dóna temps d'arribar-hi. Veiem una bonica posta de sol, que s'amaga darrera del Titicaca per la part que mira a Puno.
Baixem ja de fosc, imprescindible, no endescuidar-se unes lots o uns frontals pel cap. Arribem a casa la Bethy, i al cap d'una estona ens ha preparat el sopar amb el que té, així de simple. Al viure en una illa, han de cuinar amb el que tenen (de tant en quant arriben coses que van a buscar o porten de Puno) o conreen. Sèmola amb verdures i arròs blanc amb més verdures i patates rollo estofat, condimentat amb julivert. Boníssim. De postres una infusió d'una planta aromàtica tipus poliol o semblant, d'una planta que els hi neix arran del camí que hem fet cap al "Pachatata".
Decidim sortir per la nit, hem vist que hi havia algun bar i semblava que feien una petita festa a la plaça major del poblet quan hem baixat. Arribem, i ja no hi ha res, tot fosc, la gent s'ha desintegrat¿?!! anem caminant i sentim com música, arribem a una espècia de local, que és el lloc on hem llegit, moltes famílies, si contractes a través d'agència, et porten, et disfressen amb les típiques vestimentes de l'Illa, et toquen música tipus folklòrica andina i a veure i ballar. Tot massa previsible i turístic. El que m'estranya més, és que el grup són mainada que toquen uns temes i després passen la mà per cobrar. Lleig, ja els podrien pagar els que monten el tinglado aquest. Les birres van cares, però això era d'esperar. observem, riem, comentem i ens hi estem una estona, just per fer unes birrotes i baixar a sobar-la.
L'endemà al matí, ajudem a la Bethy a fer l'esmorzar, el seu home ens ha deixat fets uns pans de farina i toca acomiadar-se dels nens que se'n van a l'escola del poblet. La Bethy ens acompanya fins al port. Ha estat una bona experiència conviure i veure com viuen.
Emprenem rumb cap a l'Illa de Taquille (mapa). Tardarem una horeta, l'embarcació va lenta. Ah, evidentment quan arribeu a Taquille, us faran pagar per entrar a l'Illa, és veu que cada illa té les seves normes i tal, i com que nosaltres anàvem a Amantani... bé, ens volen cobrar 5 soles cada un, al final trèiem el passe per 10 soles els 4.
L'illa de Taquile no té res d'especial en concret i és més petita que la d'Amantani. Fem una espècie de camí de ronda, ja que ens ha deixat en una punta de l'illa i l'embarcació sortirà de l'altre punta en 2 hores o així. Però bé, pel que veiem hi ha temps de sobres. Una caminada vorejant l'illa i veient paisatges, per arribar al centre del poble, a la plaça major, on hi ha l'ajuntament, botiguetes i un local gran on venen artesania típica d'allà. Tot més car que Amantani, perquè Taquille, és la típica destinació del turisme acomodat. De fet, aquí si que hi ha restaurants per menjar.
L'única diferència que veiem respecte a l'illa d'Amantani, és que a la de Taquille, tant homes com dones van vestits típicament amb els tratges i vestits de l'illa. Tot i que són molt "sosos" i més tancats que l'illa veïna. Amb unes hores veus lo que hi ha, no hi ha més...
Baixem a baix al port i toca tornar cap a Puno. Ens esperen unes horetes encara.
Arribem i pillem unes moto-taxis per 2 soles cap a l'alberg d'en Ricardo i la Norma. Ens deixen quasi al centre i acabem de caminar fins l'alberg. Falta poc perquè se'ns faci fosc, però volem aprofitar, per pujar a un mirador que hi ha (foto del final de tot) per veure unes magnífiques vistes de Puno i del Llac Titicaca. El mirador és diu "Kuntur Wasi"(foto). Ens han dit que està en un lloc perillós, habitual d'atracaments als turistes, sobretot no anar-hi sol. Provem sort! Collons, quines escales que hi pugen. Traiem el fetge per la boca, però a poc a poc, ens anem acostumant altre cop a l'altura de Puno. Just quasi a dalt, veiem que baixa un policia, es veu que fan ronda per controlar la seguretat al mirador. Ens comenta que ens acompanya fins dalt a canvi d'alguna propina. Aquí molts és treuen un sobresou fent aquestes coses amb el turisme...
Arribem a dalt i resulta que no hi ha absolutament ningú, pugem a la torreta que hi ha amb un còndor d'estàtua, i podem contemplar unes vistes guapes, guapes. Comença a fosquejar i podem veure tot Puno il·luminat amb el llac de fons. Bonic contrast. Unes instantànees, i baixem, que hi ha gana. Paguem la propina al poli, cap a l'alberg a fotre'ns una bona dutxa i a baixar a sopar i ha sortir de festa una mica. Trobem un bar, que és diu "Positive" (el cartell posa Rock & Reggae), el porten uns xavals joves. No havia vist mai una carta tant extensa de cocktails, uf, un per cada dia de l'any, xd!! Punxen música amb un portàtil i acabem demanant'els-hi per punxar temes que ens molen. Dia complert!!
L'endemà, aprofitem per fer alguna excursió pels voltants de Puno, ja que la ciutat en sí, tampoc té gaires atractius a simple vista. Preguntem a en Ricardo, l'arqueòleg i ens recomana dos llocs menys turístics. Provarem, total, no hi perdem res, i almenys no veurem tant de turista...
Anem a pillar unes "combis" en un barri direcció Cutimbo. 2 soles i 20 kms per arribar-hi...
Ens deixen al mig de la carretera, en una zona amb 4 cases, i al capdamunt d'un turó, hi ha les "Chullpas", una espècie de torres funeràries i vam observar també unes pintures que més que rupestres, sincerament, semblaven fetes per un nen de 4 anys amb dacs, jaja!! Ah, no us ho perdeu, no hi ha entrada ni res, i ens surt un vigilant i ens diu que hem de pagar per pujar allà dalt i veure-les. Indignant pel que són, us ho dic. Nosaltres ferrucus que no volem pagar el preu que ens diu. Al final, regatajant, ens cobra 8 soles pels 4. El lloc no mata, però té unes bones vistes. No sembla que estiguis al Perú, sinó més aviat en algun paisatge d'Arizona o així.
Tornem a la carretera i tenim sort d'enganxar una "combi" que passa al mateix temps que arribem. Anem a tope de gent, i al sostre de la furgoneta, portem tres "llamas", xd!!
Arribem altre cop a Puno, fem un menjar pel barri on ens deixa la "combi" i descansem, per ben dinat agafar una altre "combi" direcció a Chucuito, on haviem de veure uns "falos" (foto) en un recinte, però era un "enganyatontos"(notícia), pagar per veure una "xuminada", en serio. Hem voltat pel poblet, així molt rústic i amb quatre cases interessants. Hem baixat a tocar del Llac Titicaca, on hem vist bàsicament aus: flamencs i ànecs.
Volta a Puno, després de desesperar-nos una mica en veure que totes les "combis" anaven plenes i no paraven en prou feines per pujar-nos als 4. Finalment, pugem a un autobús de línia, ple a rebentar, també.
Arribem a Puno, anem a matar el temps en un bar jugant a cartes, i llavors a buscar les motxilles a l'alberg i pillar un taxi per anar a la terminal i fer nit al bus que ens portarà cap a Cusco. Agafem la companyia Huayrur Tours, que ens recomanen a l'alberg. Ens costa 20 soles i els bus és força còmode en comparació a altres, sobretot pel que fa a seients. Toca dormir-la i despertar-nos a Cusco (webs).
Pròxim Capítol a Cusco: la ciutat imperial dels inques.
Salut!
Sr. Crustaci
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada