Death Valley National Park

Aquí dalt teniu a l'Àlex, tot il·lusionat amb l'experiència del viatge i donant mostres entusiastes del que va disfrutar dins del "Badwater Basin" (Wiki), jaja!!

Bé, ho havíem deixat aparcat el dia abans a Las Vegas. Ens llevem pel matí, i un canvi brutal en les nostres retines, és veure Las Vegas de dia. I no és gens exagerat, de fet, és una gran ciutat que és per a noctàmbuls total, tindria un sentit si fos com Lloret de Mar i tingués sol i platja, però no ho té, com a molt podeu anar a perdre-us pel desert i les muntanyes que l'envolten.

Sortim de la ciutat del joc, per dirigir-nos cap a Death Valley National Park (Wiki). La nostra intenció és entrar per una de les entrades al parc, el més avall possible i proper al camí que hem de fer. Escollim l'entrada que hi ha just després de la petita població quasi desèrtica de Shoshone (Wiki). El mateix que us vaig dir en algun capítol anterior, reposteu bé abans d'arribar a les últimes poblacions petites que hi ha al voltant dels parcs, perque s'aprofiten ben bé amb els preus de la gasolina, aquí a Shoshone, et fotien 1$ més el galó.

Nosaltres vam donar un xic de volta per arribar a Shoshone, vam agafar la carretera 95 cap a Indian Springs i després una carretera més secundària, la 160, però si podeu, agafeu aquesta mateixa carretera 160 des de Las Vegas cap a Pahrump (Wiki) i d'allà a Shoshone, us estalviareu una mica de volta.

Arribats a Shoshone, hi ha un petit punt d'informació, davant mateix de la gasolinera, que porta una àvia que havia sigut durant molts anys "ranger" del Death Valley (Wiki) i us podrà donar tota la informació que necessiteu, a més és com un petit museu el mateix lloc, a fora hi ha tot d'antiqualles molt mítiques algunes d'elles.

Entrem al parc, i comencem a veure multitud de ciclistes, quasi tots en la mateixa direcció que nosaltres cap a l'interior del parc. Són jubilats en la seva immensa majoria que és veu, pel que ens trobem més a l'interior del parc, estan fent una cursa. Increïble, perque la veritat, és un xic dur haver de fer algunes de les pujadetes que hi ha l'interior del parc amb bicicleta de corredor.

Anem entrant, i el paisatge és esfereidor, bàsicament, perque entens a la perfecció el significat del nom del parc "Death Valley" (Mapa) ("Vall de la Mort") . No voldria pas, quedar-me sense provisions ni gasolina enmig del no res dins d'aquest parc, perque realment no en sortiries viu. Imagineu-vos segles abans, que no havia evolucionat la tecnologia com avui, ja n'eres més que segur...

La carretera en qüestió per la que anem entrant al parc, és la 178. És l'entrada amb carretera asfaltada que més abaix del parc comença, per la part sud-est. I és també la carretera que et condueix a un dels llocs més visitats del parc, perque està a peu de carretera, el Bad Water Basin (cartell foto).

El Bad Water Basin (foto aèrea), consisteix com diu el mateix nom, amb la conca de l'aigua en mal estat. És perque ens entenguem, una espècie de llac o estany amb aigua no potable i salina. De fet, ja us asseguro que la sal és nota, i molt, ja que la gent, el que fa, es aparcar els vehicles, i caminar descalç per dins l'aigua, tot observant les clapes de sal que es formen dins de l'aigua. Un cop surts de l'aigua, la sal se t'ha incrustat literalment als peus i a les cames. Aneu amb compte no se us acudeixi posar alguna cosa metàl·lica dins l'aigua, com el trípode de la càmera, ja que us quedarà salat, jaja!!

Recuperats de l'experiència del Bad Water Basin, que per cert, és el punt més baix de Nord Amèrica, 85,5 metres per de baix del nivell del mar, posem rumb cap a Furnace Creek (Wiki). Abans d'arribar-hi ens desviem a visitar la "Artists Palette" (foto), com una espècie de mural de colors, que formen diferents tipus de roques/pedres que hi ha just passat el Bad Water Basin a uns kms a mà dreta. Curiós la composició de colors. Tornem a re-emprendre el trajecte, i un xic més amunt ens tornem a aturar, per endinsar-nos en una espècie de zona rocosa, que si camines unes 4 milles, arribes en un lloc, que diuen té forma com el Grand Canyon d'Arizona. Nosaltres, no hi vam acabar d'arribar, però vam endinsar-nos per camins que feien aquestes mateixes roques.

Tornem a la carretera i ara sí, arribem a Furnace Creek, una de les zones on ja trobes més gent i ambient, ja que és com una petita "village" enmig del parc. Tens un super, zones per dormir, càmping, etc... tot bastant ben integrat al paisatge. Si teniu algun problema a nivell de per exemple objecte del cotxe, com el nostre cas amb el fogonet que vam llogar, que no anava bé, doncs allà trobareu estris tipus càmping per comprar i demés parafarnàlia similar. Sempre et pot salvar d'alguna situació d'aquestes.

Deixem Furnace Creek, que com us havia comentat, tot queda anar seguint la carretera asfaltada indicada en el mapa de color vermell, ja que si no tens vehicles 4x4, s'aconsella que no et surtis de les rutes indicades a menys que siguin asfaltades. Escampats pel parc, hi ha llocs per a poder repostar aigua, en cas que tinguis problemes amb el vehicle, sobretot a la temporada d'estiu que arriben a temperatures bestials i els cotxes pateixen molt. Avisats/des esteu, aneu al lloro a l'estiu!!

Ara empalmem amb la carretera 190 direcció cap a l'encreuament del Daylight Pass Road, la carretera 374. Hi arribem, i abans no se'ns faci fosc, decidim arribar-nos fora del parc, en un poble fantasma que posa a les guies, Rhyolite (Wiki), just abans d'arribar al poble de Beatty, tots dos dins de l'estat de Nevada altre cop. Queda a mà esquerra vinguen del Death Valley (link de llocs interessants dins del Death Valley). De fet, ja s'intueix des de la mateixa carretera. Això sí, no us espereu res de l'altre món, són 4 cases atrotinades, moltes fetes pols en el seu defecte que les han mig conservat, per a poder dir que això havia sigut un poble fantasma, que en el seu dia va estar habitat perque pels voltants hi havien mines i la gent va venir per explotar-les i treballar-hi. Rhyolite (una web amb fotos), lo més peculiar, és que hi ha tot d'estàtues escampades pel voltant d'una de les cases que s'aguanta dempeus i potser això és el que més gràcia t'arriba a fer. Sobretot, perque en un moment donat sembla que siguis dins del parc Güell de Barcelona, ja que hi ha com una espècie de sofà de pedra que t'ho fa recordar, pels mosaics que hi ha enganxats.

Tornem de volta cap al Death Valley (web), cap a Stovepipe Wells (wiki) (carretera 190) ja sense sol i amb la foscor com a companya de viatge. El temps ens ha canviat molt depenent de la zona, hem entrat que el cel estava clar, i ara hem enganxat un cel tapat i amb pluges. Això sí, quan entres al parc, estàs a una elevació (altitud) molt alta, i de cop i volta vas baixant en picat, a mida que et trobes a la zona més baixa.

Arribem al "Village" de Stovepipe Wells, on hi trobem un petit càmping per a poder entrar amb les auto caravanes, rulots, campervans... Hi estacionen i anem a investigar els voltants. Hi ha un supermercat, una caseta d'informació dels "rangers", un bar amb billar i demés per prendre unes copes, un restaurant al costat, i un seguit de casetes aparellades rollo "Bungalows" per a parelles o famílies. També veiem un petit complexe amb piscina. Tot construït de fusta. Anem a fer unes birres i uns billars al bar per matar el temps fins a fer-nos el sopar. Sortint del bar, veig que a on hi ha els "Bungalows" hi ha una màquina de fer gel, sols en principi pels hostes de les casetes, però vaja, si us voleu fer uns cubates o necessiteu gel en forma de cubito, no dubteu en emplenar-vos una bossa per la nevera portàtil, jaja. Això sí, fot una fressa escandalosa.

El càmping no té lluminària a fora, per tant, sigueu previsors i porteu equips de llum per a la nit, ja siguin llanternes, o qualsevol altre objecte per l'estil. La furgoneta ja en porta alguna que d'altre per aquests casos si en llogueu una. No hi trobareu dutxes, sols sanitaris per fer les necessitats bàsiques, oju! Ens fem sopar, i ens n'anem a sobar-la, demà volem arribar-nos fins a veure unes dunes rollo desert que hi ha just al costat d'on estem.

Però això, ja us ho explicaré en el pròxim capítol, je,je!!

Apa, fins la propera canalla!!

Salut

Sr. Crustaci

Grand Canyon cap a Las Vegas

Necessitem anar a esmorzar quelcom una mica calent. Ens arribem a un mític lounge bar/restaurant de carretera. Aquí, ja tot té més pinta a pel·lícula, jaja!!
Un cop carregats amb líquids i sòlids als nostres estómacs, emprenem la ruta en busca d'una gasolinera pel poble. És curiós el poble en sí, és petit, però a la vegada molt genuí i autèntic en les botigues, cafès, bars, ... té una decoració que el fa tenir un encant especial, potser, també és degut a que la mítica ruta 66 hi passa. Prova d'això, és la quantitat de petites estacions de benzina que hi ha escampades a tort i a dret del poble, sense seguir cap ordre, te'n pots trobar una al costat de l'altre quasi bé. Parem en una, i dóna la coincidència que en el sortidor hi ha un gran adhesiu de Arizona, ruta 66 (veure ruta mapa). Foto per a la posteritat, ja,ja!!

Deixem Williams, i posem rumb d'una horeta de trajecte, direcció a l'entrada Sud del Grand Canyon. Arribem, estacionem i anem a informació a veure que es pot visitar i o ens recomanen.
Sorpresa, hi ha algunes coses tancades per la neu i no podem visitar tantes coses com voldríem.
Bueno, anem a veure els miradors que hi ha, i a observar les espectaculars vistes que ofereixen.
La veritat, impressiona en un primer moment, com podeu veure a la fotografia de aquí al damunt, però, a opinió personal, se'm fa molt repetitiu que ja portem una estona pel parc, i aquesta zona és força iguala. El contrast de colors de les roques, potser és el que més m'agrada. Potser sí que hi ha zones més interessants, però com que tampoc ens hi passarem dos dies aquí, i no farem cap ruta a peu, (que n'hi ha un munt de senders per baixar fins a baix de tot), que evidentment es poden fer, però que i has de dedicar, tot un matí, tarda o el dia sencer.

El parc, té 3 rutes marcades, la verda, que és la carretera que condueix cap a l'entrada Est del parc, la "Desert View Drive" que ens la vam trobar tancada i sense poder arribar-nos a visitar la "Desert View" o el "Navajo Point", entre d'altres vistes, la ruta blava, que és la que et deixen anar amb el cotxe, són els miradors de l'entrada del parc, el Canyon View (foto del capítol), i tot els voltants dels centre d'informació; llavors, deixant els vehicles als aparcaments de la zona de la ruta blava, pots anar a buscar uns autobusos a la ruta vermella, que et van portant durant uns 20 minuts de trajecte per diferents parades, on tu baixes i vas mirant punts del parc. Les parades només són en el sentit d'anada del trajecte, si vols tornar, has d'agafar les mateixes parades i assegurar-te que has agafat correctament un bus que fa el camí de tornada, ja que n'hi ha algun que dóna voltes per allà mateix i tarda un xic més.

Arribes amb la ruta vermella fins a Hermits Rest, d'allà ja no pots passar amb el bus.
Com us dic, potser m'esperava veure vistes més espaterrants, d'aquestes que caus cul enrere. Tot i així, li vam preguntar a una autobusera, quines són realment les vistes més espectaculars que es poden veure del Grand Canyon, i ens va informar, que són les de l'"Skywalk", l'entrada oest del Grand Canyon, que està a dues hores + o - de Las Vegas. Tot i això, l'Skywalk (foto), es troba fora del que seria considerat el recinte del parc nacional. Us deixo links en les paraules de color verd!

Decidim moure'ns cap a Las Vegas, ja que tenim unes quantes hores ben bones. La nostra intenció és arribar-hi pel vespre/nit i així veure l'espectacular lluminària que consumeix aquesta artificial i immensa ciutat. Tornem per la carretera que va cap a Williams, per anar a buscar l'autopista 40. Quan s'arriba a Kingman, punt d'intersecció entre diferents rutes, s'ha d'agafar la carretera 93, que va cap a Las Vegas. Arribem ja fosc, a la frontera entre Arizona i Nevada, on un control rutinari de la policia, ens fan aturar per comprovar la furgoneta. Ens veuen "guiris" i ni tan sols revisen res, apa, ja podeu continuar. Just passat el punt de control, et trobes al davant, d'una de les presses més importants que tenen als Estats Units, la Hoover Dam (info), també coneguda com a Boulder Dam (foto). La qual travesses per la mateixa pressa, tot i que vam veure com estaven construint un mega pont per sobre d'ella. Quina llàstima no passar-hi en ple dia!!
Encara ens falten 48 kms per arribar de la pressa a Las Vegas (foto de Las Vegas Strip), però cada vegada, és veu més lluminària de fons. Ja quan veníem passat Kingman, a lo lluny, és veia com un punt molt clar al cel, darrera unes muntanyes, hi intuíem que podria ser Las Vegas, ja que pel que diuen, via satèl·lit, desprèn un focus d'escalfor brutal.

Lo bo d'entrar per la frontera d'Arizona amb Las Vegas, és que el trajecte és de baixada, recordeu que Las Vegas, està construït sobre pur i dur desert, envoltat de muntanyes. Així doncs, tant punt divisem Las Vegas (vista nocturna) i tot el seu radi, flipem en colors. Com pot ser tanta lluminària?? están bojos aquests yankees?? és immens, sembla que no s'acabi mai, mare meva.
Sorprenent i extrany a la vegada, és veure tanta contaminació lumínica, ja que entrant cap a la ciutat, veus moltes estacions d'electricitat. No m'extranya, amb lo que deuen consumir de llum amb un dia... no m'imagino una apagada elèctrica en ple cap de setmana per la nit, déu ser el caos, ni mai més ben dit!!

Entrem, i clarament, no necessitaries gaires GPS, per saber on és la part nova del centre dels Casinos de Las Vegas, lo que és conegut amb el nom de Las Vegas Strip. Realment és increïble la mà de construccions que hi ha, et pot agradar o ho pots odiar, però el cert, és que s'ha de conèixer per a poder opinar. Edificis i més edificis, que la immensa majoria són casinos. Rèpliques d'estàtues, monuments, llocs, ... que hi ha per tot el globus terraqüi, estan reproduïts allà. Des de la Torre Eiffel, la Estàtua de la Llibertat, passant per reproduir el pont de Brooklyn, Venècia i un llarg etcètera.

La veritat, és que ja em comença a agobiar un xic, i això que no hem baixat de la furgoneta. A sobre hem arribat en el començament del cap de setmana, dia ideal que venen tots els yankees a "divertir-se" i a gastar-se el quartos. Em dóna la sensació que estic en un "Lloret de Mar" gegantí, 20 vegades més gran en quan a terreny i farcit de casinos. Això sí, és un lloc per la classe mitja/baixa, tal qual la principal destinació de molta gent quan ve a la Costa Brava a emborratxar-se. M'imagino, que els rics i milionaris, saben moure's per altres casinos més amagats o llocs menys turístics.
En fi, que aquí seria bo treballar d'electricista o muntar una botiga de bombetes i fluorescents, jaja!! mare meva, pantalles anunciant llocs d'striptease constantment, tius repartint flyers de clubs d'striptease per no dir altres noms encoberts..., milers de persones jugant dins dels casinos, gentada amunt i avall pels principals carrers, limusines enormes, "hummers" inclosos. Sembla mentida, estic somiant, o realment veig el que veig. Capitalisme en estat pur i dur, ni més ni menys.

Anem a aparcar en un parking d'un casino, ja que són gratuïts, aprofiteu-vos-hi, ho fa tothom.
Entrem en un dels molts casinos que hi ha, per veure l'ambient i què és el que et pots trobar dins d'un lloc d'aquests: bars/restaurants, botigues, discoteques, ... teníem un contacte via couchsurfing aprop d'on aparquem, però no la trobem de cap manera. Decidim moure'ns pel nostre compte. Evidentment, no serà el mateix. Amb una guia per Las Vegas (mapa animat de Las Vegas Strip), segur que descobreixes coses molt més interessants.
Sopem, voltem, caminem, entrem a casinos, observem, riem, ... ens saturem de coses, jaja!!
Cansats de veure coses, voltar, decidim anar a buscar la furgo per trobar un lloc per dormir.
Davant mateix del casino, hi ha uns aparcaments d'un gran hotel, ens posem en un lloc que passem desapercebuts i a sobar-la. No acabem de disfrutar realment Las Vegas, per agobiament, per saturació, per desmotivació de no haver trobat el contacte que hi teníem, ... i sabem, que ens haurem perdut coses interessants, però ni un ho sap tot del lloc que visita, ni tampoc sempre n'hi ha les ganes.

I això, que posteriorment me n'he enterat que és un canvi brutal, visitar altres parts de Las Vegas, del que és la part més important de casinos i hotels, Las Vegas Strip.

En fi...

Pròxim capítol, comencem en serio, la ruta de parcs nacionals per Califòrnia!

Salut gent!

Sr. Crustaci

Joshua Tree Park + Ruta cap al Grand Canyon

Amb un pet de sol que fotia de bon matí, ens vam despertar amb tanta claror. Realment els estius han de ser bestialment calorosos aquí al poble d'Indio pel que vam intuir i ens van dir l'Andrés i la Patrícia. No hi ha pràcticament cap arbre que doni bona ombre, bàsicament perque no tenen arbres de copa ample, el que abunden són palmeres i altres plantes per l'estil.
Passem a fer unes compres per una àrea comercial de supermercats i enfilem amunt cap a buscar l'entrada sud del Joshua Tree. Anem ben provistos de gasolina, pel que pugui passar.

Travessem un pont de l'autopista i el camí ens duu directament cap a l'entrada del parc. Observem que tot és molt àrid a tot voltant, realment no em vull imaginar el perill que ha de ser visitar el parc en ple estiu, sobretot per la fauna que t'hi pots trobar, com per exemple el llistat de rèptils que tenen, i un clar exemple són els 25 tipus de serps que hi ha, algunes de perilloses.
En fi, entrem i ens dirigim fins a la caseta que tenen d'informació, el "Cottonwood Visitor Center"on hi ha els rangers, i a on s'ha de pagar per quan surtis del parc, per la sortida oest que té. Ens va comentar l'Andrés, que si entres per l'entrada sud, visites el parc, sense pujar fins a l'entrada oest i tornes a sortir per l'entrada sud, com que en principi no hi ha barrera, sols els rangers a la caseta, doncs podries arribar a no pagar per visitar-lo. Aquí queda el tema, que cadascú faci el que li sembli, convingui si hi va.

Nosaltres, vam agafar un passe per veure 5 parcs, i no ens la volíem jugar. Important: per pagar, només accepten "cash", per tant, diners en efectiu. Com no porteu prou al damunt, haureu de tornar al poble més proper a treure pasta si trobeu algun caixer. Avisats/des esteu!
El passe anual, val 80$, i us surt a compte, sobretot si voleu visitar 5, 6 o més parcs, sempre hi quan siguin governamentals, que són els que serveixen per aquesta targeta. Informeu-vos dels parcs que ho són. Els que vam anar nosaltres, Joshua Tree, Grand Canyon, Death Valley, Sequoia+Kings i Yosemite, ho són!

Comencem l'aventura desèrtica del Joshua Tree. Sembla ben bé, que estiguem dins de la pel·lícula d'en Gus Van Sant, "Gerry". El contrast és sorprenent, sobretot per nosaltres que no estem acostumats a tenir desert, vaja, parcs nacionals d'aquests tipus. Com a molt les dunes d'alguna zona així tipus desert per allà les platges de Sant Pere Pescador. Però molt diferent, clar. La ruta vermella marcada en el mapa, és la que en principi té la carretera asfaltada i és la que és recomana amb vehicle. Si vas amb algun vehicle tipus 4x4, pots agafar camins de sorra i demés, ja que no són aconsellables pel perill de quedar-t'hi encallat. Consulteu si voleu la secció de mapes del Joshua Tree, us els podeu imprimir i tot!

Us ressenyo 4 coses així que ens van fer gràcia de veure, que es troben dins de la ruta vermella: Cholla Cactus Garden, que és la foto que hi ha a la capçalera d'aquest capítol. Un jardí d'aquest tipus de cactus, que la veritat, sembla que estiguin cremats de cintura per avall (es tornen així amb l'edat de la planta) i de cintura cap amunt vius (la part més jove de la planta). Molt curiós, es recomana, no tocar les punxes de la Cholla (imatge), ni acostar-se massa.
Passat el Cholla Cactus Garden, a mà dreta us queda el Arch Rock, una formació rocosa de pedres gegants, una de les quals té forma d'arc. Hi ha una zona en la qual pots entrar amb el vehicle, hi ha llocs preparats per fer barbacoes, acampar... tot molt integrat al paisatge.
Seguin arribes a una bifurcació, un camí per anar per l'entrada/sortida nord, o bé continuar com si te n'anessis cap a l'entrada/sortida oest. Pel camí està ple de les plantes que donen nom al parc, les Joshua Tree (veure imatge).
Agafem aquesta última, passem pel costat amb la furgoneta de la Skull Rock (veure imatge). Simple curiositat d'aquesta roca en forma de calavera. Al darrera de l'Skull Rock hi ha les Jumbo Rocks. Continuant recte, s'arriba a un altre bifurcació, a l'esquerra, queda la Keys View (una de les varies imatges que es poden veure). Un lloc elevat, des d'on es pot divisar els pobles/ciutats de Indio, Palm Springs...
Baixem ja direcció a l'entrada/sortida oest per anar a buscar la carretera 62.

Us recomanu, si realment us voleu sentir amb una sensació d'anar per una carretera desèrtica i sentir-se com si no hi hagués ningú més que tu per aquella zona, que l'agafeu. Això sí, quan sortiu del parc, mireu com teniu el tanc de gasolina, bàsicament perque nosaltres vam fer com 200 i pocs kms fins no trobar una altre gasolinera, ja dins de l'estat de Arizona!! al poble de Parker.
L'experiència de passar per aquesta carretera va ser brutal. Enmig del no res, ens vam trobar una gasolinera abandonada, de la qual ja no quedava pràcticament res de res. Al costat, unes vies del tren, amb un combois negres allà estacionats, abandonats i un dipòsit, ens imaginem d'aigua al fons. Tal qual, com si estessim dins d'una road movie, ja,ja!!

Després del llarg trajecte i d'arribar ja a l'estat d'Arizona, vam repostar gasolina com us dic a Parker, ja que just al límit entre Califòrnia i Arizona hi ha una gasolinera "cutre", però ultra cara en comparació a Parker. Allà fent gasolina ens vam trobar a un avi, que vam entendre que feia la ruta, imagineu-vos, des de l'Estat de Washington fins a Washington DC, a l'altre punta, i anava recorrent durant 2 mesos trajectes. Increïble, de fet, pel camí vam veure molta autocaravana gran, i quasi tots els que conduïen eren gent gran. Ens vam imaginar, que és una de les coses que fa la gent aquí, quan es jubila. Per la carretera 62, les poques poblacions que vam trobar sortint del Joshua Tree eren 4 cases així destartalades que veiem, tots tenien, la seva caseta de fusta, la "ranxera" com a vehicle, i la "pedazo" de autocaravana, que era verdaderament una casa amb rodes.

De Parker, cap a Kingman, a buscar la Highway 40, que ens porti direcció el Grand Canyon. Se'ns va fer fosc, i pel camí, el Sr. Crustaci, quasi és menja una espècie de burros que de cop i volta van aparèixer enmig de la carretera. Uf, va anar de poc, quin ensurt!!
Arribem a enganxar la Highway 40 i a fer quilòmetres, fins que ens en cansem, per dormir el més proper en temps de l'entrada sud al Grand Canyon.

Arribem a Williams, un poblet muntanyenc envoltat de bosc, per on passa la mítica ruta 66. Ens el trobem nevat, i fot una rasca de collons, menys 3 graus. Aquest cop no ens estem de punyetes, veiem a l'entrada del poble, un hotel, i ens dirigim a l'aparcament que té al darrera, aparquem com si fóssim clients del mateix hotel, preparem el llit i a sobar-la, que ja toca.

Pròxim capítol, ja arribem al Grand Canyon.

Apala, salut!!

Sr. Crustaci

Cap a Los Angeles

Us vaig deixar amb la intriga de saber com vam dormir i com ens vam despertar la nit anterior. Doncs bé, dir-vos que si vaig dormir 4 hores, ja puc estar content. El sol, surt aviat i amb força, per tant, la claror ens va desvetllar, abans no sonés el despertador!

Llarguem a esmorzar a Carpínteria, aparquem aprop del mar, en una àrea d'estacionament i trèiem tots els estris i muntem la paradeta per menjar. Fem una volta per la zona, travessem la via del tren, i des d'uns brutals penya-segats, veiem la platja i l'oceà pacífic. Es divisen lluny, plataformes dins del mar, que ahir al vespre mentres conduíem, veiem que treien foc. Ens imaginem que són petrolíferes a milles de distància de la costa.

Recollim, i posem rumb cap a L.A. Abans d'arribar a les platges de Santa Mònica, has d'atravessar Oxnard per a poder anar a empalmar amb la carretera 1, la de la costa. Anem tirant i arribem a Malibú, sí, sí, el mític nom que es dóna (a un combinat alcohòlic barrejat amb pinya) a aquest poble costaner i que està plegat d'estrelles del món de la tele, el cinema i la música que hi viuen. Des d'aquí ja es divisa tota la costa de Los Angeles.

Estem entrant ja a L.A. per la costa, i ja es divisa un mític parc d'atraccions que està al costat de la no menys mítica platja de Santa Mònica. Arribem i intentem aparcar, pagant a tot arreu, i amb la mala experiència de la multa de San Francisco, decidim d'anar en compte i fer guàrdia, no fos cas...
Bé, la veritat és que ni skaters, ni rollers ni ties a punta pala en bikini, ni punyetes. Possiblement no sigui la millor època per veure-la, però la veritat, enganya moltíssim aquesta platja. Com deien a Oh! Europa, "me la imaginava més gran". Ai les pel·lícules, et fan creure el que no és...
Decidim anar a la platja del costat, al barri de Venice, que en el seu dia, fou un dels barris contra culturals més actius de la ciutat. Aparquem, i baixem a donar un vol per la platja.
Aquí, hi ha les mítiques casetes de fusta, com una altre serie que ara tampoc cal fer-ne propaganda gratuïta i també un espigó fet de fusta, per on pots caminar i entrar uns quants metres endins de l'aigua. La gent hi ve a fer el tomb i d'altres a pescar. Abaix, està ple de surfistes, que intenten aprofitar les onades, tot i que no sempre els hi fa mala mar per poder-les agafar altes.

Mitja volta, i a buscar la furgoneta per enfilar cap a Hollywood. Ja veieu, no és que Los Angeles, tingui moltes coses per visitar, turísticament parlant, ara bé, evidentment que li podeu dedicar més temps si us interessa el cinema i us voleu arribar a visitar estudis de les gran majors que hi ha precisament en tot el barri de Hollywood. Però nosaltres anàvem per feina i no volíem entretenir-nos molt mirant si era factible anar-hi i a quines.

Pugem per Santa Mònica Boulevard per Beverly Hills, i a mà esquerra et queda el que imaginem, està plegat de cases i mansions de la zona rica d'alguns artistes de L.A. Un xic més amunt, ja hi ha la muntanya de Bel Air, com la mítica serie també. Nosaltres anem avançant, i es divisa com una zona de gratacels, que deu ser el districte financer del barri en qüestió. Les avingudes són llarguíssimes i sembla que no s'acaben mai. El volum de trànsit és important, quin agobiament.

Arribem al barri de Hollywood, i intentem anar guiant-nos per veure si a l'esquerra, és veu la mítica muntanya amb les lletres totxes de Hollywood. Les veiem a estones. Intuïm una carretera que puja amunt i decidim provar sort, a veure si ens hi porta.
Anem a petar a un carrer que és diu Bronson, performance fotogràfiques amb el senyal del carrer, jaja, i també veiem algun cotxe típic de film de persecucions dels anys 70's.

Continuem pujant més amunt i comencen els carrerons estrets i les curves. Està plegat de cases guapes, no ens enganyem, aquesta zona és una altre zona residencial de classe mitja/alta pel que intuïm. Curves, i més curves, i el mòbil GPS que ens guia fins al capdamunt de Mullholand, el carrer, no la pelí, jaja!!

Baixem, i veiem que tenim les lletres de Hollywood a tocar. Foto obligada. Com ens agrada les persones poder dir que hem estat retratats en llocs mítics. Quin gran invent i quin gran negoci la fotografia! Bé, aprofitem per treure el fogonet i intentar fer dinar. Hem aparcat al costat d'una casa en construcció, i li entrem a un operari i li preguntem 4 coses. Ens comenta que pujar fins a dalt de tot està prohibit, que ho vigilen. Suposu per la paranoia que no els hi fotin alguna lletra enlaire, pel que hem entès, je,je!! Les vistes des d'aquí dalt són brutals. Mireu la foto de la capçalera sinó! Tot i que no aconsegueixes divisar gaire, i no perque no fotés un bon dia, sinó per la pol·lució que arriba a tenir la metropolis, i la seva extensió brutal, enganxada amb totes les ciutats adjuntes. Fins a 17 millons de persones viuen en un radi de 50 kms a la rotonda. Quasi res! La segona àrea/metròpolis més important d'Estats Units per darrera de Nova York.

Baixem cap a Hollywood a veure si ens sorprèn quelcom més. Mirem d'aparcar en zona de no pagament, vist el perill que té que et fotin multes en un tres i no res en els parquímetres. Tenim sort, i just darrera d'un carrer aprop del començament del carrer de les estrelles (que pels qui li pugui interessar el carrer en qüestió és Hollywood Boulevard, i van des de la intersecció amb Gower Street fins La Brea Avenue) hi ha lloc. Baixem i anem a veure rajoles estrellades, jaja!! Passem pel costat de la torre de Capitol Records, just al davant estan gravant quelcom per un rodatge o estrena cinèfila. Hi ha força moviment. És lo que déu tenir Hollywood constanment...
Caminem una estona, però la veritat no ens acaba de convèncer això d'anar mirant rajoles, potser com que el Kodak Theater ens queda a l'altre punta d'on hem aparcat...
Anem a buscar una gasolinera i a marxar de L.A. Potser podríem arribar-nos al centre, a la Dowtown, però vist el trànsit, la moguda per aparcar i la perillositat del centre i voltants de la ciutat anant amb una furgoneta tota plena de trastos, millor posem rumb cap a Indio, sota del Joshua Tree park.

Trucada al contacte que vaig fer a través del moviment social del Couchsurfing, que ens confirma que podem quedar per trobar-nos. Una odissea per creuar Los Angeles. El volum de vehicles és brutal en totes les autopistes que la creuen per dins. Tenim sort que nosaltres sortim i no entrem, perque a l'hora que se'ns comença a fer fosc, cap a les 19h, està plegat de cotxes que deuen tornar de la feina. Fet! creuem, potser ens hem estat cap a una hora, si contem de punta a punta, des de Santa Mònica fins aconseguir sortir dels suburbis o ciutats enganxades amb L.A. a l'altre costat. A fer quilòmetres i en unes 2'5 hores si tenim sort arribem a Indio.

Ja som a Indio, un poble enmig del desert. He sentit comentaris que a Indio no hi ha res de res, excepte un festival que fan aquest mateix cap de setmana d'abril, el Coachella, que és un gran festival, que val pasta per suposat, amb molta varietat musical en la seva cartellera. Un cop informats de la casa que hem de trobar, passem per davant d'un mercat, rotllo com els encants de Barcelona, perque ens entenguem, a simple vista.
Arribem a casa de l'Andrés, el contacte mexicà, i ens diu, efectivament, que és un mercat que el desmunten cap a les 11h de la nit. Perquè estem cansats, volem menjar i es tard, que sinó m'hi deixaria caure, segur que alguna andròmina o rampoina que valgui la pena hi ha, jaja!!

Ens recomana anar a menjar dins d'un casino, el Spotlight 29, que curiosament hi ha a Indio, i això que és estat californià, i en principi legal no és, però resulta que Indio té un passat, com tot, jaja!! El casino està al costat de la autopista, i és veu a simple vista per la lluminària, de fet, n'hi ha més d'un. Després de donar voltes per culpa d'unes obres i de no veure com si arribava, tot i tenir-lo aprop, aconseguim entrar-hi. Resulta que si mai arribes tard al poble, és un lloc econòmic per anar menjar. A les 00h, obren un petit local de restauració dins mateix del casino, el paio ens fa unes pizzes, ja que hem de tornar cagant llets cap a casa l'Andrés, que ens està esperant per anar a sobar-la. Dit i fet, endrapem i llarguem.

Ens té preparat 3 llits de matrimoni per dormir. Quin crack, no hi ha res, com trobar bons couchsurfers!!! Anem a sobar que demà ens espera el primer parc.

Fins el proper episodi, jeje!!!

Sr. Crustaci

La Costa Oest: de la Bay Area cap a L.A.

Us faig un breu resum de la ruta que vam fer per anar des de El Cerrito a Richmond (Bay Area) cap a Los Angeles. Vam fer nit un xic abans d'arribar a la metròpolis.

D'entrada dir-vos que la carretera que voreja tota la costa és la 1 i que si la volguéssiu fer des de San Francisco fins arribar a les platges de Santa Mònica a L.A. us passerieu mitja vida. Al final, nosaltres vam anar combinant el vorejar aquesta carretera costanera amb trossos d'altres carreteres. Perque ens entenguem, és com si volguéssiu agafar des de Portbou fins a Amposta i anar vorejant Catalunya per la costa meditarrànea, seria una eternitat!!

Bé, vam sortir pel matí de El Cerrito, a Richmond, cap a agafar un dels ponts que ens feia gràcia de creuar, el San Mateo Bridge, el pont més llarg dels 5 que connecten la Bay Area (11.3 kms ben bons) i un dels que passes més arran d'aigua durant una estona per llavors enlairar-se. Com tots els ponts que hi ha a la Bay Area, és de peatge obligatori, almenys per entrar vinguen de San Lorenzo cap a Half Moon Bay, que era el nostre destí per començar realment la costa oest per la carretera 1. Després d'atravessar el pont, i deixar la zona més urbana, travessem un petit port de muntanya per arribar a divisar el mar. En aquest trajecte passem per tot de zones on cultiven plantes o tenen muntats petits vivers per al món de la jardineria.

Un cop ja a Half Moon Bay, enfilem carretera direcció a Santa Cruz. Tens realment la carretera a tocar de l'aigua en molts trossos, sols separada per penya-segats en molts moments. Realment és una zona poc habitada, sols és veuen cases i alguns ranxos aïllats. En determinats moments del trajecte, hi ha zones on pots aparcar el vehicle, ja que a tot el que nosaltres coneixem com a cuneta, el voral, doncs no és permet aparcar en cap instant. I perquè això ho entenguis, està plegat de senyals que t'ho indiquen. Aquests yankees, sembla que busquin crear-te culpabilitat constanment, jeje!! Bé, finalment després de una horeta ben bona conduint, arribes a Santa Cruz. Una població mítica per la coneguda marca de skate i roba que porta el mateix nom que el poble, o podríem dir ciutat. És una de les principals destinacions turístiques pel que fa al turisme de platja que té la gent que ve de la Bay Area. És a vistes dels meus ulls, per posar un exemple de casa nostre, com una espècie de Platja d'Aro. No ens vam aturar tampoc molt, unes baixades del cotxe, unes contemplacions de la costa i d'un mític parc d'atraccions que en determinades pel·lícules ha aparegut i ha seguir avall, que quedava la òstia de trajecte.

De Santa Cruz, direcció a Monterrey, uns 70 kms més que aquest cop i veien que entre trànsit i tota la pesca, perdríem molt de temps, a una mica més de meitat de trajecte, agafem la carretera 101 direcció a San Luis Obispo i deixant així un xic allunyada la costa momentàniament.
En un moment determinat del camí, ens parem a fer gasolina en una gasolinera apartada de tot. I el primer que ens pregunta el paio que cobra, és "Where are you from...??" pregunta que ens acaba acompanyant a qualsevol de les següents gasolineres que parem a repostar, jaja!!
Comença a fosquejar quan portem ja més de la meitat del trajecte i decidim avançar tant com ens sigui possible per arribar lo més proper de Los Angeles.

Passat San Luis Obispo, direcció a Santa Maria, continuant per la 101, ja que si volguéssiu agafar carretera de costa n'hi ha sols a trossos. Per tant, decidim no complicar-nos la vida, i anar tirant fins arribar a Goleta, tornant a empalmar en un moment del recorregut amb la carretera de la costa, la 1. A Goleta hi ha, pels que estigueu ficats en el món de la música underground, una de les distribuidores/segells més actius durant la dècada dels 90's en quant a hardcore/punk emocional. Estic parlant de Ebullition Records. Ens fa gràcia, a l'Àlex i a mi, passar-hi...

Just al costat de Goleta, hi ha Santa Barbara, on just al davant del mar, a uns 30 kms tenen un parell de illes que són parcs nacionals. I al darrera estan envoltats per un parc forestal grandiós.
Tenim intenció de quedar-nos a dormir a Santa Barbara, que és així de població com Girona, no pel que fa a quilòmetres quadrats, però!
Voltem i voltem i no ens acabem de decidir on intentar passar desapercebuts per a poder aparcar la "campervan" i dormir. És la nostra primera nit sols dormint al carrer i tenim una mica la psicosi policial al cap, ja que no ens agrada la idea que a mitjanit vingui una patrulla de la policia a despertar-nos, per dir-nos que no és legal que estiguem dormint allà on som.
I tot i que sembla que hi puguin haver molts de llocs per aparcar i dormir, realment no hi ha com tenim aquí zones així com camins de carros o matolls alts per camuflar la furgona. Tot, absolutament tot està asfaltat i els pocs camins de terra van directes a alguna propietat.
Així que decidim, de sortir de la ciutat, ja que ni les zones dels aparcament d'oci ens acabem d'agradar a uns, ni les urbanitzacions forestals que trobem als altres.
Tirem direcció un poblet petit que és diu Montecito, però mentre anem atravessant com una mega-urbanització forestal, totes les entrades van a petar a aquestes grans mansions que ens fan l'efecte que són, pels portals i les extensions que veiem amb els llums de la furgoneta.
Finalment, arribem al capdavall de l'urbanització. No sabem els kms que hem fet, però forces.
Ja una mica farts de voltar, proposu aparcar al voral d'una casa que té una tanca vegetal alta i que a banda i banda hi ha altres cotxes aparcats. Mirem exactament on som, i resulta que estem a tocar de la carretera 101, entre els pobles de Montecito i Carpinteria, sota del Toro Canyon Park.

Petats i rebentats del tute de conduir tot el dia, decidim posar-nos a dormir. Intents i més intents de dormir raonablament bé dins de la furgoneta els 3. Costa la veritat, i això és pels nervis de no sentir-nos tranquils pels veïns de la zona, pel xic de soroll de la carretera 101, que la tenim paral·lela i perquè no és el nostre propi llit. Com podem, intenten d'agafar el son.

Bona nit!!

Fi del capítol, jaja!! Si voleu saber com ens vam despertar, jaja, en el pròxim!

Salut companys lectors!!

Sr. Crustaci