Death Valley National Park

Aquí dalt teniu a l'Àlex, tot il·lusionat amb l'experiència del viatge i donant mostres entusiastes del que va disfrutar dins del "Badwater Basin" (Wiki), jaja!!

Bé, ho havíem deixat aparcat el dia abans a Las Vegas. Ens llevem pel matí, i un canvi brutal en les nostres retines, és veure Las Vegas de dia. I no és gens exagerat, de fet, és una gran ciutat que és per a noctàmbuls total, tindria un sentit si fos com Lloret de Mar i tingués sol i platja, però no ho té, com a molt podeu anar a perdre-us pel desert i les muntanyes que l'envolten.

Sortim de la ciutat del joc, per dirigir-nos cap a Death Valley National Park (Wiki). La nostra intenció és entrar per una de les entrades al parc, el més avall possible i proper al camí que hem de fer. Escollim l'entrada que hi ha just després de la petita població quasi desèrtica de Shoshone (Wiki). El mateix que us vaig dir en algun capítol anterior, reposteu bé abans d'arribar a les últimes poblacions petites que hi ha al voltant dels parcs, perque s'aprofiten ben bé amb els preus de la gasolina, aquí a Shoshone, et fotien 1$ més el galó.

Nosaltres vam donar un xic de volta per arribar a Shoshone, vam agafar la carretera 95 cap a Indian Springs i després una carretera més secundària, la 160, però si podeu, agafeu aquesta mateixa carretera 160 des de Las Vegas cap a Pahrump (Wiki) i d'allà a Shoshone, us estalviareu una mica de volta.

Arribats a Shoshone, hi ha un petit punt d'informació, davant mateix de la gasolinera, que porta una àvia que havia sigut durant molts anys "ranger" del Death Valley (Wiki) i us podrà donar tota la informació que necessiteu, a més és com un petit museu el mateix lloc, a fora hi ha tot d'antiqualles molt mítiques algunes d'elles.

Entrem al parc, i comencem a veure multitud de ciclistes, quasi tots en la mateixa direcció que nosaltres cap a l'interior del parc. Són jubilats en la seva immensa majoria que és veu, pel que ens trobem més a l'interior del parc, estan fent una cursa. Increïble, perque la veritat, és un xic dur haver de fer algunes de les pujadetes que hi ha l'interior del parc amb bicicleta de corredor.

Anem entrant, i el paisatge és esfereidor, bàsicament, perque entens a la perfecció el significat del nom del parc "Death Valley" (Mapa) ("Vall de la Mort") . No voldria pas, quedar-me sense provisions ni gasolina enmig del no res dins d'aquest parc, perque realment no en sortiries viu. Imagineu-vos segles abans, que no havia evolucionat la tecnologia com avui, ja n'eres més que segur...

La carretera en qüestió per la que anem entrant al parc, és la 178. És l'entrada amb carretera asfaltada que més abaix del parc comença, per la part sud-est. I és també la carretera que et condueix a un dels llocs més visitats del parc, perque està a peu de carretera, el Bad Water Basin (cartell foto).

El Bad Water Basin (foto aèrea), consisteix com diu el mateix nom, amb la conca de l'aigua en mal estat. És perque ens entenguem, una espècie de llac o estany amb aigua no potable i salina. De fet, ja us asseguro que la sal és nota, i molt, ja que la gent, el que fa, es aparcar els vehicles, i caminar descalç per dins l'aigua, tot observant les clapes de sal que es formen dins de l'aigua. Un cop surts de l'aigua, la sal se t'ha incrustat literalment als peus i a les cames. Aneu amb compte no se us acudeixi posar alguna cosa metàl·lica dins l'aigua, com el trípode de la càmera, ja que us quedarà salat, jaja!!

Recuperats de l'experiència del Bad Water Basin, que per cert, és el punt més baix de Nord Amèrica, 85,5 metres per de baix del nivell del mar, posem rumb cap a Furnace Creek (Wiki). Abans d'arribar-hi ens desviem a visitar la "Artists Palette" (foto), com una espècie de mural de colors, que formen diferents tipus de roques/pedres que hi ha just passat el Bad Water Basin a uns kms a mà dreta. Curiós la composició de colors. Tornem a re-emprendre el trajecte, i un xic més amunt ens tornem a aturar, per endinsar-nos en una espècie de zona rocosa, que si camines unes 4 milles, arribes en un lloc, que diuen té forma com el Grand Canyon d'Arizona. Nosaltres, no hi vam acabar d'arribar, però vam endinsar-nos per camins que feien aquestes mateixes roques.

Tornem a la carretera i ara sí, arribem a Furnace Creek, una de les zones on ja trobes més gent i ambient, ja que és com una petita "village" enmig del parc. Tens un super, zones per dormir, càmping, etc... tot bastant ben integrat al paisatge. Si teniu algun problema a nivell de per exemple objecte del cotxe, com el nostre cas amb el fogonet que vam llogar, que no anava bé, doncs allà trobareu estris tipus càmping per comprar i demés parafarnàlia similar. Sempre et pot salvar d'alguna situació d'aquestes.

Deixem Furnace Creek, que com us havia comentat, tot queda anar seguint la carretera asfaltada indicada en el mapa de color vermell, ja que si no tens vehicles 4x4, s'aconsella que no et surtis de les rutes indicades a menys que siguin asfaltades. Escampats pel parc, hi ha llocs per a poder repostar aigua, en cas que tinguis problemes amb el vehicle, sobretot a la temporada d'estiu que arriben a temperatures bestials i els cotxes pateixen molt. Avisats/des esteu, aneu al lloro a l'estiu!!

Ara empalmem amb la carretera 190 direcció cap a l'encreuament del Daylight Pass Road, la carretera 374. Hi arribem, i abans no se'ns faci fosc, decidim arribar-nos fora del parc, en un poble fantasma que posa a les guies, Rhyolite (Wiki), just abans d'arribar al poble de Beatty, tots dos dins de l'estat de Nevada altre cop. Queda a mà esquerra vinguen del Death Valley (link de llocs interessants dins del Death Valley). De fet, ja s'intueix des de la mateixa carretera. Això sí, no us espereu res de l'altre món, són 4 cases atrotinades, moltes fetes pols en el seu defecte que les han mig conservat, per a poder dir que això havia sigut un poble fantasma, que en el seu dia va estar habitat perque pels voltants hi havien mines i la gent va venir per explotar-les i treballar-hi. Rhyolite (una web amb fotos), lo més peculiar, és que hi ha tot d'estàtues escampades pel voltant d'una de les cases que s'aguanta dempeus i potser això és el que més gràcia t'arriba a fer. Sobretot, perque en un moment donat sembla que siguis dins del parc Güell de Barcelona, ja que hi ha com una espècie de sofà de pedra que t'ho fa recordar, pels mosaics que hi ha enganxats.

Tornem de volta cap al Death Valley (web), cap a Stovepipe Wells (wiki) (carretera 190) ja sense sol i amb la foscor com a companya de viatge. El temps ens ha canviat molt depenent de la zona, hem entrat que el cel estava clar, i ara hem enganxat un cel tapat i amb pluges. Això sí, quan entres al parc, estàs a una elevació (altitud) molt alta, i de cop i volta vas baixant en picat, a mida que et trobes a la zona més baixa.

Arribem al "Village" de Stovepipe Wells, on hi trobem un petit càmping per a poder entrar amb les auto caravanes, rulots, campervans... Hi estacionen i anem a investigar els voltants. Hi ha un supermercat, una caseta d'informació dels "rangers", un bar amb billar i demés per prendre unes copes, un restaurant al costat, i un seguit de casetes aparellades rollo "Bungalows" per a parelles o famílies. També veiem un petit complexe amb piscina. Tot construït de fusta. Anem a fer unes birres i uns billars al bar per matar el temps fins a fer-nos el sopar. Sortint del bar, veig que a on hi ha els "Bungalows" hi ha una màquina de fer gel, sols en principi pels hostes de les casetes, però vaja, si us voleu fer uns cubates o necessiteu gel en forma de cubito, no dubteu en emplenar-vos una bossa per la nevera portàtil, jaja. Això sí, fot una fressa escandalosa.

El càmping no té lluminària a fora, per tant, sigueu previsors i porteu equips de llum per a la nit, ja siguin llanternes, o qualsevol altre objecte per l'estil. La furgoneta ja en porta alguna que d'altre per aquests casos si en llogueu una. No hi trobareu dutxes, sols sanitaris per fer les necessitats bàsiques, oju! Ens fem sopar, i ens n'anem a sobar-la, demà volem arribar-nos fins a veure unes dunes rollo desert que hi ha just al costat d'on estem.

Però això, ja us ho explicaré en el pròxim capítol, je,je!!

Apa, fins la propera canalla!!

Salut

Sr. Crustaci