Amb un pet de sol que fotia de bon matí, ens vam despertar amb tanta claror. Realment els estius han de ser bestialment calorosos aquí al poble d'Indio pel que vam intuir i ens van dir l'Andrés i la Patrícia. No hi ha pràcticament cap arbre que doni bona ombre, bàsicament perque no tenen arbres de copa ample, el que abunden són palmeres i altres plantes per l'estil.
Passem a fer unes compres per una àrea comercial de supermercats i enfilem amunt cap a buscar l'entrada sud del Joshua Tree. Anem ben provistos de gasolina, pel que pugui passar.
Travessem un pont de l'autopista i el camí ens duu directament cap a l'entrada del parc. Observem que tot és molt àrid a tot voltant, realment no em vull imaginar el perill que ha de ser visitar el parc en ple estiu, sobretot per la fauna que t'hi pots trobar, com per exemple el llistat de rèptils que tenen, i un clar exemple són els 25 tipus de serps que hi ha, algunes de perilloses.
En fi, entrem i ens dirigim fins a la caseta que tenen d'informació, el "Cottonwood Visitor Center"on hi ha els rangers, i a on s'ha de pagar per quan surtis del parc, per la sortida oest que té. Ens va comentar l'Andrés, que si entres per l'entrada sud, visites el parc, sense pujar fins a l'entrada oest i tornes a sortir per l'entrada sud, com que en principi no hi ha barrera, sols els rangers a la caseta, doncs podries arribar a no pagar per visitar-lo. Aquí queda el tema, que cadascú faci el que li sembli, convingui si hi va.
Nosaltres, vam agafar un passe per veure 5 parcs, i no ens la volíem jugar. Important: per pagar, només accepten "cash", per tant, diners en efectiu. Com no porteu prou al damunt, haureu de tornar al poble més proper a treure pasta si trobeu algun caixer. Avisats/des esteu!
El passe anual, val 80$, i us surt a compte, sobretot si voleu visitar 5, 6 o més parcs, sempre hi quan siguin governamentals, que són els que serveixen per aquesta targeta. Informeu-vos dels parcs que ho són. Els que vam anar nosaltres, Joshua Tree, Grand Canyon, Death Valley, Sequoia+Kings i Yosemite, ho són!
Comencem l'aventura desèrtica del Joshua Tree. Sembla ben bé, que estiguem dins de la pel·lícula d'en Gus Van Sant, "Gerry". El contrast és sorprenent, sobretot per nosaltres que no estem acostumats a tenir desert, vaja, parcs nacionals d'aquests tipus. Com a molt les dunes d'alguna zona així tipus desert per allà les platges de Sant Pere Pescador. Però molt diferent, clar. La ruta vermella marcada en el mapa, és la que en principi té la carretera asfaltada i és la que és recomana amb vehicle. Si vas amb algun vehicle tipus 4x4, pots agafar camins de sorra i demés, ja que no són aconsellables pel perill de quedar-t'hi encallat. Consulteu si voleu la secció de mapes del Joshua Tree, us els podeu imprimir i tot!
Us ressenyo 4 coses així que ens van fer gràcia de veure, que es troben dins de la ruta vermella: Cholla Cactus Garden, que és la foto que hi ha a la capçalera d'aquest capítol. Un jardí d'aquest tipus de cactus, que la veritat, sembla que estiguin cremats de cintura per avall (es tornen així amb l'edat de la planta) i de cintura cap amunt vius (la part més jove de la planta). Molt curiós, es recomana, no tocar les punxes de la Cholla (imatge), ni acostar-se massa.
Passat el Cholla Cactus Garden, a mà dreta us queda el Arch Rock, una formació rocosa de pedres gegants, una de les quals té forma d'arc. Hi ha una zona en la qual pots entrar amb el vehicle, hi ha llocs preparats per fer barbacoes, acampar... tot molt integrat al paisatge.
Seguin arribes a una bifurcació, un camí per anar per l'entrada/sortida nord, o bé continuar com si te n'anessis cap a l'entrada/sortida oest. Pel camí està ple de les plantes que donen nom al parc, les Joshua Tree (veure imatge).
Agafem aquesta última, passem pel costat amb la furgoneta de la Skull Rock (veure imatge). Simple curiositat d'aquesta roca en forma de calavera. Al darrera de l'Skull Rock hi ha les Jumbo Rocks. Continuant recte, s'arriba a un altre bifurcació, a l'esquerra, queda la Keys View (una de les varies imatges que es poden veure). Un lloc elevat, des d'on es pot divisar els pobles/ciutats de Indio, Palm Springs...
Baixem ja direcció a l'entrada/sortida oest per anar a buscar la carretera 62.
Us recomanu, si realment us voleu sentir amb una sensació d'anar per una carretera desèrtica i sentir-se com si no hi hagués ningú més que tu per aquella zona, que l'agafeu. Això sí, quan sortiu del parc, mireu com teniu el tanc de gasolina, bàsicament perque nosaltres vam fer com 200 i pocs kms fins no trobar una altre gasolinera, ja dins de l'estat de Arizona!! al poble de Parker.
L'experiència de passar per aquesta carretera va ser brutal. Enmig del no res, ens vam trobar una gasolinera abandonada, de la qual ja no quedava pràcticament res de res. Al costat, unes vies del tren, amb un combois negres allà estacionats, abandonats i un dipòsit, ens imaginem d'aigua al fons. Tal qual, com si estessim dins d'una road movie, ja,ja!!
Després del llarg trajecte i d'arribar ja a l'estat d'Arizona, vam repostar gasolina com us dic a Parker, ja que just al límit entre Califòrnia i Arizona hi ha una gasolinera "cutre", però ultra cara en comparació a Parker. Allà fent gasolina ens vam trobar a un avi, que vam entendre que feia la ruta, imagineu-vos, des de l'Estat de Washington fins a Washington DC, a l'altre punta, i anava recorrent durant 2 mesos trajectes. Increïble, de fet, pel camí vam veure molta autocaravana gran, i quasi tots els que conduïen eren gent gran. Ens vam imaginar, que és una de les coses que fa la gent aquí, quan es jubila. Per la carretera 62, les poques poblacions que vam trobar sortint del Joshua Tree eren 4 cases així destartalades que veiem, tots tenien, la seva caseta de fusta, la "ranxera" com a vehicle, i la "pedazo" de autocaravana, que era verdaderament una casa amb rodes.
De Parker, cap a Kingman, a buscar la Highway 40, que ens porti direcció el Grand Canyon. Se'ns va fer fosc, i pel camí, el Sr. Crustaci, quasi és menja una espècie de burros que de cop i volta van aparèixer enmig de la carretera. Uf, va anar de poc, quin ensurt!!
Arribem a enganxar la Highway 40 i a fer quilòmetres, fins que ens en cansem, per dormir el més proper en temps de l'entrada sud al Grand Canyon.
Arribem a Williams, un poblet muntanyenc envoltat de bosc, per on passa la mítica ruta 66. Ens el trobem nevat, i fot una rasca de collons, menys 3 graus. Aquest cop no ens estem de punyetes, veiem a l'entrada del poble, un hotel, i ens dirigim a l'aparcament que té al darrera, aparquem com si fóssim clients del mateix hotel, preparem el llit i a sobar-la, que ja toca.
Pròxim capítol, ja arribem al Grand Canyon.
Apala, salut!!
Sr. Crustaci
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada