Yosemite + ruta cap al Lake Tahoe

Aquí teniu una de les dues cascades o salts d'aigua de la ruta que varem fer el dia següent pel Yosemite. Aquesta és la primera que et trobes en el camí, la Vernal Fall (ruta + fotos). L'únic que a l'hivern, el pas que hi ha per anar-hi està tancat al públic, però bé, sempre hi ha gent que li va l'aventura i es salta les prohibicions, que hi farem, jaja!! Però és que la vista i la instantània s'ho mereixien.

Bé, em vaig despertar amb el murmureig d'adolescents que passaven just per darrera la furgoneta. Netejo el vidre i veig que ha fet una nevada d'uns cms que ha agafat. Esmorzem i anem a buscar l'autobús que fa ruta per dins la zona del parc que estem. Anem fins la parada nº 16 (veure mapa). Allà baixem i comencem la ruta que queda just per la part posterior del Half Dome (wiki), i a l'altre costat de riu, el Glaciar Point (wiki). El nom del camí, es divideix en dues rutes, la "Mist Trail"(Wiki) i la "John Muir Trail"(ruta zona del Yosemite), tot i que conflueixen juntes, la John Muir Trail (Wiki), és una ruta llarguíssima. L'agafem ja que ens porten cap a la primera cascada, la Vernal Fall (wiki). La veritat, ha valgut la pena saltar-se el prohibit el pas del camí que a l'hivern està tancat per arribar a veure d'aprop aquest salt d'aigua. Això sí, hem hagut d'obrir camí per arribar fins a dalt de la cascada, quedant xops de peus i pujant unes escales glaçades amb estalactites a les baranes, xd! Tot una aventura una mica perillosa, la veritat sigui dita, però que et fa pujar l'adrenalina.

Un cop a dalt de la Vernal Fall (foto primavera/estiu), s'observen unes molt bones vistes, a més que retalles molt de camí envers l'altre ruta, que dóna molta més volta. D'allà, arribem a un pont que creua el riu, allà en Jordi i l'Àlex decideixen quedar-se, ja que portàvem els peus i parts dels pantalons xops com ànecs i amb la mica de sol que hi havia volien assecar-se les vambes i els mitjons com poguessin. Jo estava eufòric i amb ganes de continuar pujant, a buscar l'altre cascada que es veia allà mateix. Però com tot, i encara que sembli aprop, he tardat una hora i mitja entre pujar i baixar. Sort que hi havia unes petjades de baixada que marcaven el camí, i les he anat seguint per pujar, tot i que en principi el camí més o menys estava marcat, però amb tanta neu es feia a vegades impossible saber per on era el veritable camí. Arribo a dalt, després d'una important pujada per una espècie d'escales naturals i creuar un rierol que baixava. Em trobo amb un cartell indicador de a 0'2 milles la Nevada Fall (wiki). Decideixo arriscar-me i anar-hi. El camí no està marcat, de fet aquí ja no hi ha petjades humanes. Quina odissea, cada cop que posava un peu a la neu m'enfonssava mínim 30 cms o més!. Ha costat arribar al salt d'aigua, però un cop allà, he flipat de l'altura de la Nevada Fall (foto), de fet, no arribes ben bé a la punta, sino al costat d'un altre pont que travessa la cascada per darrera. Quina quantitat de neu, quina passada!

Torno cap a baix, que aquells dos es pensaran que m'he perdut. Els enganxo, i reprenem el camí, aquest cop per una altre ruta, que no haguem de baixar per la perillosa Vernal Fall. Arribem en un punt del trajecte, que hi ha unes pendents molt pronunciades i nevades, en prou feines hi ha petjades. Ens trobem amb un muntanyenc preparat i de què no rellisca i es fot una bona pinya, tot pujant cap a nosaltres. Li preguntem per si queda força per arribar a baix, i encara ens queda tros. Anem baixant, la veritat es que ja comencem a notar el cansament, caminar per la neu cansa el doble que si no n'hi hagués, a més tinc els mitjons, les vambes, els pantalons xops, i encara fot més el caminar així.

Arribem a baix, a esperar el bus, que ens retorni i ens deixi a l'aparcament del Curry Village. La caminada que hem fet, ha durat ben bé cap a 5 hores entre pujar, estar per allà i baixar, i no ho sembla, però com us dic, canvia molt fer la ruta nevada que a ple estiu. Tingueu-ho en compte! Ja a la furgo, ens trèiem tot lo xop i a posar la furgo en marxa perque li foti a tota castanya la calefacció. Decidim, que ja em aprofitat a fons Yosemite i que ha valgut molt la pena, però hem de continuar la nostra aventura. Abans de marxar del parc, en Jordi vol anar a veure d'aprop, El Capitán (foto), la roca vertical de 910 metres. Mentrestant en quedem a la furgona preparant papeo i escalfar-nos els peus amb la calefacció, jeje!!

Posem rumb cap al Lake Tahoe, però abans hem de retornar les cadenes per la neu al poblet de Mariposa. Al final sols les hem utilitzat 5 minuts, la gran nevada que havia de fotre ahir entrant al parc..., i al final ens va sortir el sol. De totes maneres, sempre va bé aprendre a posar cadenes...
Deixem les cadenes, ens abonen l'import de la fiança i agafem la carretera 49 direcció amunt cap a Jackson. Déu ni do, quina carretera, plena de curves, pujadetes, baixades, i llarga, però vamos que si us agrada conduir, la disfrutareu. Sols em molesta una cosa, els canvis de rasant no els indiquen, i us podeu trobar les curves allà mateix!

Veiem un cartell indicatiu d'un poblet que és diu Melones (wiki), ens partim el cul, ens faria gràcia passar-hi però el final no hi apareix per enlloc, i l'únic que veiem és un cartell que posa Calaveras (wiki). Hagués estat bé la foto de rigor, jaja!! És divertit quan es viatja, sempre trobes cartells de poblets amb noms curiosos.

Ja és negre nit i comencem a estar rebentats, necessitem menjar quelcom i sobar-la. Arribem al poble de Placerville (wiki), passem pel centre i les cases de fusta, ens recorden un xic al Far West, xd, jaja!! Localitzem com una àrea comercial on hi ha establiments de menjar obert. Fem un mos, i ens posem en un lloc de l'aparcament que no cantem molt per tirar cortines i a dormir-la.

Demà esmorzarem en un típic i mític bar/restaurant de carretera, com a les pel·lícules, però això en un altre capítol del blog!

Apala!

Sr. Crustaci